Dimarts 4 de juny La inexplicable va rebre la visita de l’escriptora mexicana Socorro Venegas, que presentava el seu llibre de relats La memoria donde ardía, editat per Páginas de Espuma, en una xerrada amb Paul Viejo, escriptor, i Alma Reza, historiadora i coordinadora del grup de lectura Dones inexplicables.
Viejo va fer una breu presentació de Páginas de Espuma, editorial fundada fa 20 anys i que té com a un dels seus objectius acostar literàriament les dues ribes de l’Atlàntic, amb especial èmfasi en escriptores i escriptors sudamericans. Una d’aquestes escriptores és Socorro Venegas i per això van decidir acostar la seva obra a Europa i han començat per editar La memoria donde ardía, un llibre que parla de violència, maternitat, pèrdua…
Seguí la presentació Alma Reza, que resumí breument la trajectòria de Venegas com a escriptora involucrada en projectes de foment de la lectura. Destaca com tot i que els temes tractats als relats tenen a veure amb la pèrdua i el dolor, Venegas els aborda no des de la ferida que provoquen, sinó des de la cicatriu, un temps després. Segons Reza, Venegas deconstrueix un espai comú, el del dolor, que tots els éssers humans coneixem, i es centra en un moment molt concret de cada història.
La memoria donde ardía es un llibre de 19 relats amb un fil conductor, el del sentiment viscut, el del record. Els personatges són supervivents, no tornaran mai a ser els mateixos després de viure les situacions límit. Es transformen per a reconstruir-se.
Venegas va explicar que els contes van estar escrits al llarg de diversos anys, però que va notar quelcom que els unia i per això va decidir agrupar-los en La memoria donde ardía. Es parla, com deien Reza i Viejo, de la pèrdua (de l’amor, de la identitat, d’un ésser estimat). És com un cercle que comença amb la mirada instrospectiva del primer conte (Pertenencias), i acaba amb la mirada més projectada al futur del darrer relat (La música de mi esfera). Venegas va seguir explicant que, en efecte, està més interessada en les cicatrius que en les ferides obertes, en allò que passa en les fronteres, en ells marges. La pèrdua transforma les persones i a ella li agrada explorar en què les transforma, en qui. I li agrada fer-ho des de la contenció, un cop l’emoció ha passat i es pot evocar. Venegas creu que sempre estarà a temps d’escriure sobre les coses tal i com van passar, però ara mateix està més interessada en corregir la realitat quan escriu.
Els personatges de La memoria donde ardía porten el pes de la història, desafien la vida, tot i que ells no es veuen com a valents, sinó com a supervivents que van entomant la vida sense saber molt bé què estan fent.