Dijous 7 de març ens va visitar Agustín Comotto per parlar-nos de la seva novel·la gràfica 155. Simón Radowitzky, editada per Nórdica Libros. Comotto va iniciar la xerrada aclarint que no volia fer una revisió profunda de la vida de Radowitzky (això ja ho explica la novel·la), però sí va donar unes pinzellades de context per entendre millor el personatge d’aquest anarquista convençut.
Radowitzky va arribar a Argentina l’any que el país feia 100 anys, una gran fita història, cultural i econòmica que, tot i no comptar amb l’entusiasme dels vells estats (a les celebracions oficials només hi van assistir dos caps d’estat europeus), va suposar un gran esdeveniment. L’Avenida de Mayo o l’edifici del Congrés son d’aquella època (1909). En aquest context es construeixen institucions com la Colonia Cabrel a Open Door (província d’Entre Ríos) o la presó d’Ushuaia (a Tierra de Fuego), suposadament institucions modernes, tecnològicament avançades i on es garantia un tracte amb “humanitat”. Res més allunyat de la realitat. La presó d’Ushuaia la van construir els mateixos reclusos i de Colonia Cabrel, institució per a persones amb trastorns mentals, mai no va sortir ningú (a un germà de Radowitzky, malalt d’esquizofrènia, se li perd la pista justament un cop ingressat allà). 
En aquest context, l’anarquista Radowitzky, jueu ucrainià, va atemptar contra Ramón Lorenzo Falcón, acabant amb la seva vida. Falcón havia refundat la policia argentina, militaritzant-la i incorporant tècniques violentes de repressió i control. Era una policia criminal, que no dubtava a torturar i matar dissidents. De fet, d’aquell moment data la creació de la cèdula d’identificació policial que tots i totes les argentines tenen des d’aleshores, a més del seu DNI oficial. De fet, Argentina va ser el primer país del món a incorporar les empremtes digitals com a part del document d’identificació nacional.
Per entendre la magnitud simbòlica de l’atemptat de Radowitzky, Comotto fa una analogia: seria com atemptar amb Florentino Pérez a l’Estat espanyol actual: la representació de la impunitat, la classe alta empresarial, el poder.
Pel que fa al procés de creació de la novel·la, Comotto confessà que va ser difícil: sis anys de feina, quatre d’ells d’investigació i documentació en llocs com Amsterdam, Buenos Aires, Mèxic, Ushuaia, etc.) Comotto va conèixer moltes persones, donat que la vida de Radowitzky es desenvolupà a molts llocs. Entre ells, Barcelona. Casualment, entre el públic assistent, hi havia el nebot nét de Laureano Riera, la única persona que va escriure sobre Radowitzky i que el va conèixer personalment. Durant la seva estada a Barcelona, Radowitzky, com que era políglota, va treballar al Departament de Propaganda Internacional de la CNT-FAI per promoure la solidaritat internacional. En aquella època, la relació entre Barcelona i Buenos Aires era molt intensa a nivell sindical i de militància, tot i que Argentina va ser un dels primers països a reconèixer l’alçament de Franco.
Comotto també destacà haver-se trobat amb Octavio Alberola, de 92 i resident a Perpinyà, que va conèixer Radowitzky. L’autor destaca la impressió que li va produir parlar amb algú que li explicava de primera mà com era aquell personatge que ell estava dibuixant a la novel·la. En tot el procés de documentació, de conèixer espais i persones implicades en la vida de Simón Radowitzky, Comotto va tenir l’oportunitat d’aprendre moltes coses que la història oficial obvia.
Una de les preguntes que sorgeix quan llegim sobre Radowitzky és com és possible que una persona aguantés 21 anys empresonat en unes condicions tan dures. Comotto creu que Radowitzky va poder fer-ho gràcies a la voluntat indestructible de no deixar que el transformessin en allò que volien. Comotto va mirar d’entendre com era el dia a dia en un espai com la presó d’Ushuaia, com es pot viure en un lloc com aquest, o com es pot viure després. De fet, va prescindir de detallar algunes coses a la novel·la per tal de no convertir-la en un carnaval d’atrocitats, però realment la vida al penal de Ushuaia era extremadament dura. En casos com aquests, les persones tenen dues maneres de sobreviure: deixar-se morir (als camps d’exterminis nazis s’anomenava “musulmans” aquestes persones, segons Semprún) o construir una cuirassa amb el record, per insensibilitzar el cos. Simón Radowitzky es va tancar a un castell simbòlic que l’aïllava del cos. I va sobreviure. I després va portar una vida “normal”, tot i que no se li coneixen relacions afectives ni descendència.
Per a Comotto, és necessari reivindicar les petites històries. Argentina és un país de mites, i els components del mite son molt complexos. Radowitzky no volia pas ser-ho, va lluitar per no ser-ho. Tot i que amb als anys de tant en tant apareixen pintades de “Simón vive” a Argentina, sembla que Radowitzky se’n va sortir. De fet, és el gran anarquista desconegut.
Pel que fa a aspectes més tècnics de la novel·la, Comotto fa servir l’aquarel·la a l’hora d’il·lustrar la història. Això es deu a la voluntat de rememorar el to i colors de les fotografies antigues que tothom tenim a casa, de focus difús i en blanc i negre. De tant en tant, un toc de vermell juga el paper simbòlic de la sang, el cel al capvespre, l’anarquisme… Comotto s’ha documentat amb milers de fotografies, de les quals ha fet calcs interpretats per aconseguir la màxima versemblança en models de cotxes, vaixells, paisatges urbans, etc. Per als personatges, Comotto ha fet servir familiars com a models, i fins i tot a ell mateix. Reconeix que una de les dificultats més grans va ser l’envelliment progressiu del personatge, mantenir-ne l’essència, que fos reconeixible, tot i el pas dels anys.