El passat 31 de gener vam xerrar sobre monstres a La inexplicable durant la presentació de Monstruari. Alícia Gili, editora d’Edicions SECC, va obrir les intervencions recordant que etimològicament, la paraula monstre significava “prodigi, avís dels déus”. Així doncs, el monstre era quelcom extraordinari. I destacava que la idea de la por a alguna cosa més enllà de la realitat és universal. És indiferent que el monstre sigui real o no, la por és dintre nostre.
Tradicionalment, el monstre era allò aliè i a les fronteres. Prou lluny perquè no ens amenaci del tot però també prou a prop com per a identificar-lo. En l’antiguitat, monstre i bàrbar sovint eren termes que s’utilitzaven indistintament per indicar allò que estava més enllà de les fronteres i era perillós. És el cas del Poema de Guilgameix i l’Odissea.
A l’Edat Mitjana s’afegeix al concepte de monstre tot allò cobert pel tel de la mort: el dimoni, els fantasmes, els esperits… També en aquest moment apareixen la sàtira i l’humor per a fer front al monstre: el carnaval i el dia de morts son festivitats en què podem relacionar-nos amb els monstres de tu a tu.
Tot canvia al s. XIX amb l’aparició de Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley. Shelley dota el monstre d’humanitat i sentiments, i resulta més monstruós allò que ha fet el Dr. Frankenstein que no pas el monstre en si. Altres escriptors, com Guy de Maupassant, Edgar Allan Poe o Bram Stoker ens posen davant el mirall, fent-nos veure el nostre monstre interior.
I malgrat la por, la curiositat humana ens empeny a conèixer el monstre. I això ajuda a cohesionar el grup. Per exemple, en la llegenda de Sant Jordi, el cavaller és un representant d’un sistema social injust, però cohesiona el poble en lluitar contra un enemic extern, el drac. Escriptors com Conrad, London i Lovecraft prenen aquesta visió de la justificació de l’anihilació del monstre. Aquesta ideologia, que comença amb la industralització, va servir per a justificar ideologies com el colonialisme.
Actualment, el monstre desapareix de les històries fantàstiques perquè ja no fa por, trobem vampirs que van a l’institut i zombies que fan de forenses i resolen casos criminals. Hem construït amb els monstres una relació d’amistat i fins i tot (com en el cas dels X-Men) els hem convertit en herois.
A continuació, van intervenir dos de les persones (totes d’àmbit català) que han participat en aquesta antologia de monstres que és Monstruari:
La Mercè Bagaria va llençar la pregunta de què és exactament un monstre, recordant que no s’han trobat evidències de la seva existència a les pintures prehistòriques. És fa 6.000 anys, amb el Poema de Guilgameix, que comencen a aparèixer animals fantàstics que fan por. Els monstres justifiquen l’existència dels herois i els déus com a salvadors dels humans. Son una necessitat del poder. La tradició judeocristiana crea el monstre més gran, el dimoni. Així s’aconsegueix que la gent compleixi amb els deu manaments.
En referència al seu relat, L’encàrrec de la víbria, Bagaria va destacar que la llegenda àurea, aquella que fa referència al drac, apareix per primer cop al s. XII, però de manera diferent a com ens ha arribat actualment. De fet, en les primeres il·lustracions de la llegenda de Sant Jordi, el drac no era un drac, sinó una víbria (amb pits i cua de serp). La víbria és un personatge força desconegut, un animal fabulós que actualment té protagonisme a algunes festes majors, per exemple com a bèstia de foc.
Bagaria coincideix amb Gili a afirmar que Shelley canvia per sempre la concepció del monstre, ja que un cop se li atorguen sentiments, és impossible no simpatitzar-hi. I acabà amb una pregunta: va matar Sant Jordi una víbria?
Ferran D’Armengol va tornar a insistir en la idea del monstre com a mirall. Al seu relat a Monstruari, La cacera del tamarro, el protagonista és aquesta bèstia desconeguda, que ningú no ha vist mai. La cacera del tamarro és una tradició de les zones boscoses. La broma consisteix a portar una persona que no coneix la tradició a “caçar el tamarro”, fent-la voltar pel bosc i finalment remullant-la amb galledes d’aigua. Actualment, però, hem infantilitzat el tamarro, la llegenda s’utilitza com a excusa per a fer jocs de camp amb els infants.
El conte d’Armengol és un joc de miralls. Hi ha un monstre que n’utilitza un altre (el vilatà que fa d’”esquer” per portar el nouvingut cap al bosc) per portar-se algú a la seva realitat. El monstre som nosaltres. D’Armengol també va acabar la seva intervenció amb una pregunta: si vist de prop no hi ha ningú normal, qui és normal, nosaltres o el monstre?
La xerrada va acabar amb algunes intervencions i preguntes del públic sobre com la literatura de terror ens ha “tret” el monstre i no ens ha donat res a canvi, i com caldria actualitzar el gènere perquè actualment les pors son diferents (ja ningú s’espanta d’un dimoni). També es van apuntar noves formes de monstres i terrors, com la sèrie Black Mirror, en què la tecnologia i el seu ús poc ètic son el monstre.
Trobareu Monstruari a La inexplicable, editat per SECC edicions. Hi ha contes d’Alícia Gili, Sergi G. Oset, Francisco Jota-Pérez, Hugo Camacho, Patricia Muñiz, Edgar Cotes, Gemma Solsona, Ferran d’Armengol, Albert Kadmon i Mercè Bagaria, i il·lustracions de Silvia Estall, Txell Ozcáriz i Anna Sanjuan.