La inexplicable es va omplir dijous 17 de gener per sentir Jordi Borràs parlant d’extrema dreta i l’amenaça democràtica que suposa.
Borràs va començar fent un “viatge” per la ultradreta europea, posant exemples de països com els escandinaus, Polònia, Itàlia i França, on ha cobert, com a periodista i fotògraf, mítings i manifestacions de grups i partits d’extrema dreta. Intentant respondre a la pregunta de com és possible que aquesta ideologia aconsegueixi filtrar-se en votants de classe obrera i que tradicionalment votaven partits socialistes o fins i tot comunistes, Borràs va posar d’exemple el Front Nacional francès. Va explicar que a un míting de Marine Le Pen a Marsella fa uns anys, el discurs de la dirigent era molt social, intentant precisament guanyar-se un sector de la població desencantat amb la política. Segons Borràs, el mapa de l’extrema dreta a Europa és desolador i imprevisible. Citant l’historiador Xavier Casals, “l’única previsió possible és que no hi ha previsió possible” del que passarà en un futur pròxim.
A l’Estat espanyol, algunes personalitats acadèmiques han sostingut durant anys que no existia l’extrema dreta, perquè es venia d’una dictadura feixista i era inconcebible que hi sorgissin moviments d’aquesta mena després de la transició. Però tal i com diu Borràs, a diferència d’altres casos (l’alemany, per exemple), els responsables de la repressió franquista no han respost mai davant la justícia. Borràs qüestiona que la transició espanyola fos modèlica i pacífica. I ho fa recordant que Adolfo Suárez va dirigir el Movimiento Nacional i que entre el 1975 i el 1982 van morir, per causes relacionades d’una forma o altra amb la política, més de 750 persones. Recorda també que l’espanyola és la segona transició més violenta d’una dictadura a una democràcia a Europa, només per darrera de la romanesa, el 1989.
A Espanya, a diferència d’Alemanya, on part de la dreta conservadora es va posicionar en contra del feixisme, l’extrema dreta no ha tingut mai una “marca pròpia”, però ha estat representada per partits com el Partit Popular (PP), hereu d’Alianza Popular, fundada, entre d’altres, per set ministres de Franco. El Partit Popular ha intentat aplegar el vot de l’extrema dreta, mentre els partits extraparlamentaris d’aquesta ideologia es trobaven dividits, sobretot per la manca d’un gran líder i per la incapacitat d’adaptar el discurs polític a l’actualitat.
En el cas de Catalunya, el 2003 sorgeix Plataforma per Catalunya (PxC). El seu líder, Josep Anglada, fuig de la nostàlgia franquista i aprofita la islamofòbia i el racisme per incorporar-los al seu discurs polític, fugint de la confrontació nacional Catalunya – Espanya. I va aconseguir tenir èxit. Anglada és el primer polític a fer servir el terme “casta” i passar de la tradicional divisió “dreta vs. esquerra” a “els de dalt vs. els de baix”. Però el 2015 PxC passa de 67 a 7 regidors/es a Catalunya. Per què? En primer lloc, perquè s’afegeix al discurs nacional massa tard, i en segon lloc, per la crisi interna del partit que finalment porta a una escissió en tres partits diferents, un dels quals es troba actualment debatent la seva integració a VOX.
En aquest moment de la xerrada, Borràs recorda que VOX no és un partit nou, sinó que consta inscrit des del 2013 i que intel·ligentment ha aconseguit agitar la dreta sense haver de recórrer a la nostàlgia del franquisme. L’extrema dreta, tot i no estar a les institucions (almenys fins a la seva irrupció al Parlament andalús), és capaç de marcar l’agenda política i/o judicial a través d’altres partits. És el que Borràs anomena la “presència absent”, referint-se a la capacitat d’aquesta dreta extrema de moure la centralitat política cap a la dreta. Si no, es pregunta Borràs, com s’entén que alguns barons socialistes justifiquin i fins i tot demanin la il·legalització de partits polítics independentistes? Això era impensable fa només uns anys. Al costat d’aquesta extrema dreta, les posicions polítiques d’altres partits, com Ciutadans (Cs), semblen més moderades. I això, és, en part, responsabilitat d’alguns mitjans de comunicació, que posen al mateix nivell VOX i altres partits. I no ho estan, perquè la finalitat de l’extrema dreta és dinamitar la democràcia fent servir les eines i institucions democràtiques existents.
Borràs va acabar la seva exposició dient que Catalunya està en un estat d’excepció sense declarar, amb persones empresonades i exiliades i detencions arbitràries. També va recomanar algunes lectures per aprofundir sobre el tema: l’obra de l’acadèmic Xavier Casals, el llibre Antifa, de Mark Bray (editat en castellà per Capitán Swing). Els llibres de Borràs Plus Ultra (Pol·len, 2015) i Desmuntant Societat Civil Catalana (Saldonar, 2016) també tracten el tema.
El vespre va acabar amb algunes preguntes del nombrós públic assistent, per exemple sobre l’èxit de Ciutadans a feus tradicionalment socialistes. Per a Borràs, la capacitat de Cs d’apel·lar als orígens de les persones. Per contrarestar això cal abordar el discurs social, recordant aquestes persones que estan votant el seu botxí polític. Una altra pregunta feia referència a la resposta que cal donar als grups i partits d’extrema dreta. És millor fer-hi front amb contramanifestacions o ignorar-los? Borràs té clar que sempre ha d’haver-hi una resposta, però que aquesta dependrà del context i el moment. És un debat antic i viu que cal anar actualitzant i revisant amb intel·ligència política.