El passat 14 de setembre va tenir lloc una Inexplicable tarda de Bizarro improvisat a càrrec dels editor d’Orciny Press, Hugo Camacho i Francisco Jota-Pérez.
Com que era una No-presentació, vam començar pel que acostuma a ser el final de les presentacions: les preguntes.
I com no podia ser d’una altra manera, la primera va ser Què és el bizarro? Segons Camacho, el bizarro sovint es defineix com la secció de culte d’un vídeo club però en literatura. I aquí va ser quan Jota-Pérez va fer el que, segons ell, havia vingut a fer: interrompre. Interrompre per matisar que sí, que al bizarro hi cabrien pel·lícules com El ataque de los payasos asesinos, però també autors com David Cronenberg, David Lynch, etc. És a dir, que bizarro també vol dir qualitat experimental. 
El bizarro és el gènere de la llibertat, i trenca els bloqueigs. El de l’autor/a i el del lector o lectora. Aquest darrer, perquè ens enfronta a un sentiment de What the fuck? (Camacho dixit), i el de l’autor o autora perquè l’obliga a sorprendre’s a si mateix i connectar amb l’infant que porta dins (aquell que assenyala a la gent pel carrer i diu el que pensa sense filtres).
El sentit de l’humor és bàsic en el bizarro, però no és l’única eina, ni la més important. Perquè precisament el que fa el bizarro és posar totes aquestes eines (humor, terror, estranyesa, etc.) al mateix nivell, perdent el respecte de la mateixa manera per totes elles.
Jota-Pérez i Camacho, responent algunes de les preguntes del públic, van explicar la diferència entre el bizarro i la literatura estranya, van comparar el moviment amb el punk al Londres de mitjans dels 70 o al grunge a principis del 90 del s.XX (en el sentit de comunitat i de gent fent les mateixes coses – o similars – a llocs diferents, potser sense ni saber-ho) i van insistir en la llibertat del gènere. El bizarro té tints de vanguardia, recull el que altres gèneres no gosen recollir, i no respecte absolutament res. Per exemple, a Monstruos bizarros, recull de relats de autoria diversa, trobem títols tan clarificadors com El vampiro onanista, de Christoph Paul, o Tiempo a la sombra de aquello demasiado grande para ser visto, de Michael Kazepis, en què el personatge principal carrega amb la creu de dir-se Salvador Dalí. També va merèixer menció especial Ciudad en llamas, de Mandy de Sandra, un relat que inclou sexe homosexual reptilià i que desemmascara (per fi!) qui ha darrera de la industria editorial i Amazon. I ja que estaven no-presentant llibres, ens van parlar d’altres títols de la seva col·lecció Midian: Porno religioso improvisado i Fantasma, de Laura Lee Bahr. Però no us podem donar massa detalls, perquè com el propi Jota-Pérez va dir “spoilejar el bizarro és molt fàcil”.
Resumint, va ser una tarda bizarra, divertida i amb un codi de vestimenta (pràcticament tothom de negre!) que us prometem que va ser del tot improvisat, com el porno religioso.