Dimarts 17 de juliol vam presentar Res no és personal , el darrer poemari d’en Joan-Elies Adell, poeta, traductor i filòleg valencià i actual director de la Institució Lletres Catalanes
Francesc Gil-Lluch, editor d’Edicions Saldonar va iniciar aquest acte explicant com se sent d’afortunat per poder editar i llegir un llibre com Res no és personal. Com explica en el pròleg que ell mateix signa, en els primers versos d’aquest llarg poema va trobar la ‘seva pregunta’, ‘Qui ets tu ara?’.
La presentació del llibre va anar a càrreg de l’actual Consellera del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Laura Borràs.
Borràs, gran amiga personal d’Adell, va parlar de desenes d’anècdotes lligades a la poesia i als seus viatges a L’Alguer. També va explicar que va ser una de les primeres lectores del manuscrit de Res no és personal, i que des del primer moment va saber que estava davant un llibre molt especial i, en contra del que pot semblar pel títol, molt personal (perquè al final, què no ho és?)
Joan-Elies Adell, després d’una breu introduccció al llibre i al seu procés de creació, va llegir alguns dels fragments d’aquest llarg poema en quatre parts, escrit en octosíl·labs, on reflexiona sobre l’existència i la condició mortal de l’ésser humà quan s’apropa a la meitat de la seva vida.
L’acte va ser tot un èxit d’assitència. Tant de bo les llibreries sempre així de plenes!
Us deixem l’inici de Res no és personal i us animem a llegir la resta.
“Vaig nàixer en un mes de febrer
de poca llum, després d’haver
estat engendrat, si no són
els càlculs massa errats, durant
la revetlla de Sant Joan.
A l’abast cap fotografia
de mi de menut, i els records
que conservo són escarits
i inofensius, un univers
estret i també confortable,
com l’interior d’un Sis-cents
nou de trinca, sacrificat
i coratjós. He estat sovint
un xiquet inexpert, d’orelles
massa grans, sensibles; patia
de prunyons quan venia el fred
de valent. Escasses visites
mèdiques. El recordatori
esborradís d’una lesió
a un turmell, després de ficar,
no em pregunteu com, el peu enmig
dels radis de la bicicleta.
No sé quina edat hi tindria.”
(…)