La drecera, de Miquel Martín i Serra

Després dels dies estranys que ens ha tocat viure, on la narrativa fosca s’ha senyorejat del dia a dia, trobar-se entre les mans unes ratlles com aquestes és un ben merescut raig de sol i una briseta que esborra per moments el mal tràngol.

L’únic esforç que demana llegir-les és el passar pàgina, perquè la vista llisca sobre el text tan ràpid com una pedra llisa tirada amb traça sobre al superfície del riu, perquè precisament allà ens transporta, a aquells estius i hiverns entra la infantesa i l’adolescència que, massa sovint, no és que hàgim oblidat, però sí que no recordem amb claredat.

I és que és com si aquella famosa i repetida redacció de començaments de curs necessàriament titulada les meves vacances, per fi estigués ben redactada, tant per la senzillesa, que no simplicitat, de les frases, com per les associacions d’idees i concatenacions de pensaments fetes per explicar-nos la vivència d’un vailet en ple trànsit cap a l’adolescència i d’un paisatge empordanès cap al seu aspecte actual.

Un retrobament amb la manera d’explicar-se el món des de l’absència de malícia, un balneari per a l’ànima, un carmelet…

La drecera, Miquel Martín i Serra
Edicions del Periscopi
978-84-17339-45-6
17€

*Ressenya escrita per Galimarsot

Momo, Jonathan Garnier i Rony Hotin

M’agraden les històries senzilles i tendres, que deia aquell, que sense grans escarafalls ens reconcilien amb el món, i Momo n’és una. La Momo és una nena petita que viu amb el pare i l’àvia a un poblet costaner. Més aviat amb l’àvia, perquè el pare és mariner i passa molts mesos fora de casa. La Momo és curiosa, entremaliada i una mica trapella. Li agrada voltar pel poble i els seus voltants i espiar els adolescents, s’escapa de casa per anar a córrer pel camp, fa tard a sopar…

Un dia, però, hi ha un gir inesperat i la comunitat que envolta la nena tindrà una importància cabdal. La mestra, els veïns de l’àvia, i el peixater, que aparentment odia els gats i de qui abans la Momo tenia por, pel seu caràcter sec i la seva presència física que el fa semblar un gegant als ulls de la nena.

Momo és una història petita d’una nena petita en una comunitat petita. Un còmic que us farà retrobar-vos amb la innocència de la infància, els estius en bicicleta, els pantalons curts i els genolls pelats. I tot amb un aire a les pel·lícules d’Hayao Miyazaki, pel tipus d’il·lustració i els colors, usats amb mestria per Rony Hotin.

 

Momo, Jonathan Garnier i Rony Hotin
Norma editorial 
978-84-679-3961-3
24,95€ (integral)

Mujer salvaje, Tom Tirabosco

 

Hi ha hagut una guerra civil als Estats Units d’Amèrica. Bernie Sanders ha estat assassinat. “Ella”, la dona protagonista, decideix fugir sola de la ciutat i refugiar-se al bosc. Els poderosos, els ultrarics, l’1%, s’han confinat en espais segurs que protegeixen i tanquen a la resta de la població. Falta de tot: menjar, atenció mèdica, democràcia, llibertat. Al bosc, Ella mira de sobreviure a la natura fins que trobi un grup dissident on viure en comunitat, cuidar-se i deixar-se cuidar.

La història està escrita en primera persona, Ella l’explica a un oient que no hi és, i del qual anirem coneixent la història a poc a poc. Mujer salvaje és una novel·la gràfica amb pocs diàlegs, però amb profunditat filosòfica. Molt crític amb el capitalisme i el consumisme salvatges, reflexiona també sobre el canvi climàtic, la relació dels éssers humans amb la natura i entre si, el dol, els conceptes de família i amor… La vida, vaja.

Tirabosco basteix un guió que es recolza en les il·lustracions a carbonet, molt expressives i que ens endinsen en aquest bosc on la dona salvatge busca una alternativa de vida. Al final trobarà moltes més coses del que podria haver imaginat quan va sortir de la ciutat carregada amb la seva motxilla de supervivència.

Mujer salvaje, Tom Tirabosco
Nuevo Nueve
Traducció al castellà de Lorenzo Díaz Buendía
978-84-17989-15-6
25€

Thornhill, de Pam Smy

A Thornhill s’entrellacen dues històries. La de la Mary, que escriu el seu diari íntim el 1982, i la de l’Ella, que transcorre en l’any 2007. Són les històries de dues noies d’una edat semblant. La Mary escriu un diari inquietant que obre el llibre amb aquestes paraules inquietants: “Ella ha tornat. La por m’ha entrat pel clatell com un calfred i m’ha baixat per l’esquena. Què faré, ara?”. I és que la Mary té por, i no pas per viure en una gran mansió reconvertida en orfenat per a noies, d’aquelles que semblen plenes de fantasmes. Té por de les altres noies, d’una d’elles en especial, que li fa la vida impossible. A través de les entrades del seu diari anem coneixent les habitants de Thornhill, que poc a poc van sent adoptades o traslladades a altres orfenats fins que només queden la Mary i la seva assetjadora.

Paral·lelament a les desventures de la Mary, coneixem l’Ella, que arriba al veïnat l’any 2007 i que viu en una casa davant del vell orfenat. Des de la finestra de la seva habitació es veu la mansió abandonada, el jardí en estat salvatge perquè fa anys que ningú se’n cuida, els corbs que sobrevolen les teulades, i… quelcom estrany que crida l’atenció de l’Ella i la fa endinsar-se en una investigació sobre la misteriosa Thornhill. La seva història s’explica amb il·lustracions en blanc i negre, mudes. Entre cada capítol d’una història i l’altra, un full en negre.

Thornhill és una novel·la especial. Per les tècniques narratives que utilitza i mescla, i per l’ambient inquietant que construeix. Esperem contínuament allò que s’insinua, i finalment acaba arribant. Potser el final no és una gran sorpresa d’aquelles amb un gir inesperat de guió, però la història està ben construïda i la por no deixa d’entrar-nos per clatell com un calfred. Molt recomanable!!

Thornhill, Pam Smy
Blackie Books, 2019
Traducció al català de Marina Espasa
978-84-1455-253-4
22,90€