Després dels dies estranys que ens ha tocat viure, on la narrativa fosca s’ha senyorejat del dia a dia, trobar-se entre les mans unes ratlles com aquestes és un ben merescut raig de sol i una briseta que esborra per moments el mal tràngol.
L’únic esforç que demana llegir-les és el passar pàgina, perquè la vista llisca sobre el text tan ràpid com una pedra llisa tirada amb traça sobre al superfície del riu, perquè precisament allà ens transporta, a aquells estius i hiverns entra la infantesa i l’adolescència que, massa sovint, no és que hàgim oblidat, però sí que no recordem amb claredat.
I és que és com si aquella famosa i repetida redacció de començaments de curs necessàriament titulada les meves vacances, per fi estigués ben redactada, tant per la senzillesa, que no simplicitat, de les frases, com per les associacions d’idees i concatenacions de pensaments fetes per explicar-nos la vivència d’un vailet en ple trànsit cap a l’adolescència i d’un paisatge empordanès cap al seu aspecte actual.
Un retrobament amb la manera d’explicar-se el món des de l’absència de malícia, un balneari per a l’ànima, un carmelet…
La drecera, Miquel Martín i Serra
Edicions del Periscopi
978-84-17339-45-6
17€
*Ressenya escrita per Galimarsot
M’agraden les històries senzilles i tendres, que deia aquell, que sense 
aparentment odia els gats i de qui abans la Momo tenia por, pel seu caràcter sec i la seva presència física que el fa semblar un gegant als ulls de
Hi ha hagut una guerra civil als Estats Units d’Amèrica. Bernie Sanders ha estat assassinat. “Ella”, la dona protagonista, decideix fugir sola de la ciutat i refugiar-se al bosc. Els poderosos, els ultrarics, l’1%, s’han confinat en espais segurs que protegeixen i tanquen a la resta de la població. Falta de tot: menjar, atenció mèdica, democràcia, llibertat. Al bosc, Ella mira de sobreviure a la natura fins que trobi un grup dissident on viure en comunitat, cuidar-se i deixar-se cuidar.
