Zona Zero, de Núria Busquet

El passat dijous, l’escriptora Núria Busquet va presentar la seva darrera novel·la, Zona zero, a La inexplicable, acompanyada de l’editora de Labreu Ester Andorrà i de la periodista i escriptora Míriam Cano.

Ester Andorrà va començar amb una presentació de l’autora, que ha publicat el poemari Arca mínima, i dos llibres de narrativa, Zona zero i l’anterior, Partícules. A més, coordina el cicle poètic a Cardedeu (PAM!), tradueix teatre i poesia i ha coordinat clubs de lectura, entre moltes altres activitats.

A Zona zero seguim la protagonista, la Jane, en la seva peripècia vital. Dialoga amb el lector, proporciona un ideari i diu grans veritats amb bones dosis de cinisme i sentit de l’humor. La Jane també parla de com escriu (potser una mena d’alter ego de l’autora de la novel·la, en aquest sentit?). I la vida de la Jane no és precisament trepidant: té 50 anys, dues filles, el marit l’acaba d’abandonar per una dona més jove, i l’11 de setembre de 2001 es troba a la seva feina, a una de les torres bessones del World Trade Center de Nova York. Busquet posa un personatge amb una catàstrofe interna com a supervivent d’una altra catàstrofe. Això, habitualment desemboca en una redempció, però no és així en el cas de la Jane, que va fent, que segueix igual i no passa per cap epifania. La mateixa autora va admetre que li interessa molt escriure sobre una imatge, potser per la seva vessant de poeta, dedicar-se a “entretenir-se” sobre el mateix, segons les seves paraules. No interessa tant l’acció sinó la persona, el que fa per gestionar allò que li passa, la seva història.

Zona zero és el resultat d’una obsessió personal de l’autora, que confessa que li va passar el mateix amb Chernobyl fa uns anys. Se sent molt atreta per la història universal, sobretot explicada a través de les històries personals.