El vespre del dimarts, 11 de juny, les poetes i traductores Míriam Cano i Blanca Llum Vidal conversaran sobre les traduccions de les obres de Camus i Duras al català.
La poeta i traductora, Blanca Llum Vidal ha traduït per a Labreu Edicions, El dolor de Marguerite Duras.
El dolor és el resultat de passar a net el diari que Marguerite Duras va escriure mentre esperava el seu marit, Robert Antelme (Robert L. en el relat), deportat al camp de concentració de Dachau. Formaven part de la Resistència. Una vegada els aliats van arribar al camp, Dionys Mascolo (D.), l’amic, el va poder treure d’allà quan ja vorejava la mort. El dolor és també la descripció magistral d’un deliri. El d’una espera estacada en un triangle de tres afiliats al Partit Comunista que, fins i tot abans de ser-ne expulsats, van maldar per preservar la literatura de la «proximitat vomitiva del partit». El dolor és, finalment, aquesta història d’amor no exclusiu.
En aquest volum, Duras va decidir incloure quatre relats més que donen compte de la seva decisió de projectar-se en identitats que la resignifiquen: la torturadora del col·laboracionista, la que sent una atracció sexual per un jove condemnat a mort, la nena jueva abandonada durant els bombardejos que han de posar fi a l’imperi nazi. Des de la vida quotidiana narra la llaga on la societat civil ha estat immersa. Ho fa amb un estil breu, concís, poètic i secament reiteratiu. Furga per mostrar-ne la infàmia, el conflicte moral i polític de la justícia en una època de vencedors i vençuts.
Per la seva part, Míriam Cano ha traduït Cartes a un amic alemany d’Albert Camus, editada per Lleonard Muntaner amb pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernàndez.
‘Les paraules de Camus no són del dia després: estan escrites, justament, enmig dels dies en què Europa cau en aquell abisme que tan gràficament va expressar Arendt i que acabaran per configurar el forat en la història que esquerda el segle XX. Aquí rau el valor i la grandesa del seu testimoni: llum enmig de la foscor. Una llum emesa amb risc de la pròpia vida. En cada carta s’endevina la tremolor d’aquest risc i, també, la perseverança que prova d’enfrontar-se a la tempesta de l’àngel de la Història, un àngel, com el de Paul Klee, amb el rostre esfereït i els ulls esbatanats davant del que contempla.’ (Del pròleg de Xavier Antich)
‘Llapis tossudament alçat en galerades intenses i sota temps grisos. En la relectura d’aquestes cartes, s’estenen els dobles subratllats i cau l’enèsim cercle amb signe d’admiració. Com es pot dir tant en tan poc: no és una lloança literària ni estilística, sinó una defensa de la claredat en brevetat. Una estranya barreja d’elevació ètica —des del fons del pou mirar ben amunt—, epístoles per salvar el que mereix ser salvat —salvar l’home de si mateix i preservar la fragilitat i vulnerabilitat dels cossos vius— i la imperativa ordre de combat per la llibertat perquè no en queda d’altra i l’alternativa és sucumbir. Cap silenci ens salvarà i el que segur que no serveix de res és no fer res.’ (De l’epíleg de David Fernàndez).