Dijous 30 de maig vam comptar amb la presència de la traductora Dolors Udina a la llibreria per parlar de ¿Qui et penses que ets?, d’Alice Munro. Udina, que ha traduït diverses obre de l’autora canadenca, va fer un repàs per alguns dels seus treballs, editats en català per Club Editor.
La traductora va començar la seva intervenció confessant que li costa molt traduir Munro i que no té massa clar a què es deu aquesta dificultat. Potser perquè Munro no és una escriptora que s’assembli a ningú altre (potser una mica a Carson McCullers?), perquè no està tan preocupada del diccionari i la paraula com per explicar històries, perquè va endavant i enrere, o perquè sovint no queda massa clar quina és la seva intenció en explicar algunes històries.
Udina va fer un repàs de l’obra de Munro seguint l’ordre de traducció. En primer lloc, Massa felicitat. La traductora confessà que va quedar astorada de les coses terribles que Munro explica als seus contes. Sovint sembla que està parlant de qüestions poc importants, però al final, els contes són sempre rodons. De fet, Udina no està massa d’acord a definir-los com a contes, són més aviat petites novel·les, el que en francès anomenen romans.
Els contes d’Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, tot i ser més antics, li van semblar més propers. També destacà la crueltat que destil·len i que al seu parer es va intensificant.
¿Qui et penses que ets?es va publicar el 1978, i és el llibre que, de moment, més ha agradat a Dolors Udina. La història és l’evolució d’una noia que viu als afores del poble vora un riu, amb el pare i la madrastra. És d’origen humil, però acaba anant a la universitat i casant-se amb un home ric, amb una família odiosa que no suporta que altra gent sàpiga coses que ells no saben. La diferència de classes socials està molt present, més que a qualsevol altre llibre de Munro, i els seus comentaris al respecte són subtils i aguts. Tot i que ¿Qui et penses que ets? és tota una vida, Munro no cau en l’excés d’altres autors i autores nord-americanes d’explicar massa. Parla de coses aparentment petites, però amb una importància transcendental.
Els contes de Munro reflecteixen aspectes autobiogràfics, la relació difícil amb el pare, de qui sempre li va semblar que no rebia prou atenció i amor, i amb la mare, que sempre va ser complicada i un tema central a la seva vida. Els personatges de Munro, tot i fascinants i ben traçats, són contradictoris. També apareixen sovint els paisatges del seu Ontàrio natal, que abans de la segona guerra mundial era un territori poc desenvolupat (la recurrent casa als afores del poble, prop d’un rierol). Dels contes que Dolors Udina ha traduït, l’únic que té lloc fora d’Ontàrio és Massa felicitat, inclòs al volum del mateix títol.
Munro fa la impressió de no pensar-se massa allò que escriu, tot i que repassava molt i fins i tot feia canvis segons l’edició. Per exemple, els contes publicats al New Yorker no són exactament iguals que els recollits als llibres.
Una característica destacable de l’escriptura de Munro és que no jutja els seus personatges, tot i que sovint fan coses terribles. A Joc de nenes, inclòs Massa felicitat, unes nenes juguen a una piscina. Dues d’elles senten aversió per una tercera, i alguna cosa terrible passa de cop, sense que qui llegeix se n’adoni, pràcticament.
Udina va comentar que potser el fet d’haver-se criat en un lloc remot, sense vida cultural o literària, on ningú escrivia, va fer de Munro l’autora agosarada que és. Ella mateixa explica, en una entrevista feta en el moment de rebre el premi Nobel, que va interessar-se per la lectura quan era una nena i li van llegir el conte La petita sirena, d’Hans Christian Andersen. Va necessitar inventar-se un final alternatiu i feliç. En un article, Munro també parla d’allò real i allò que no ho és, i com a ella bàsicament no li importa. La canadenca comparava la lectura amb una casa, més que amb un camí per arribar a un lloc: com a lectores i lectors, entrem a la casa, ens hi estem una estona, anem endavant i enrere, descobrint habitacions, relacions entre els espais, veient el món exterior des de les seves finestres. Sempre hi podem tornar tantes vegades com vulguem, i sempre trobarem coses noves.
Després de la seva intervenció, Udina va xerrar amb el públic, que va resultar ser un bon club de fans d’Alice Munro i que van preguntar sobre l’ofici de la traducció, les dificultats, la grandesa d’una feina que sovint no és reconeguda com hauria de ser-ho. Udina va insistir en la dificultat de traduir Munro, va parlar de Virginia Woolf, les obres de la qual també ha traduït i a qui va definir com a “incommensurable”, de les tècniques i processos de la traducció literària, detalls i anècdotes d’un ofici apassionant.