“En cap altre lloc podria haver viscut 30 anys en la clandestinitat com a Catalunya”. Així començava en Rolando d’Alessandro a parlar del seu llibre Si te vas no vuelvas, editat per Descontrol, a La inexplicable el passat dijous 19 de setembre. I això va ser possible, segons ell, per la gran capacitat organitzativa de la societat catalana i la seva voluntat acollidora.
Si la societat catalana decideix acollir una persona, la resta sobra (estat, policia, etc.). D’Alessandro comentava que en la seva experiència, molts amics ni tan sols li van fer preguntes sobre la seva situació: perquè havia decidit anar-se’n d’Itàlia, perquè no hi tornava mai, etc. De fet, va recordar que la manifestació més multitudinària a Europa a favor de l’acollida de persones migrades va ser a Barcelona. Destacà també el paper de la llengua com a element integrador, i les particularitats d’aquest país com els elements de canvi i la humanitat.
El seu llibre parla de la presó, com se’n va escapar i la vida clandestina que va seguir. Va ser en una època convulsa a Itàlia, els anys 70. A diferència del maig del 68 francès, els 70 italians no s’ha integrat al show business (sic), la gent no en parla tant, són irrecuperables. Era l’època de la crisi del petroli, de la deslocalització i fragmentació dels centres productius, del xoc, el sabotatge i el trencaments dels mecanismes de producció, de la importància creixent de les finances.
La classe obrera italiana dels 70 no volia assumir el cost de la reestructuració. Hi tenia dues opcions: la lluita sindical clàssica i l’anomenat salari social.
Aquest consistia a apropiar-se de la vida, sense pagar per serveis bàsics com la llum, l’aigua, el lloguer, el transport públic… La gent entenia que l’estat, en apropiar-se d’aquests serveis, era un lladre. Aquestes lluites duraven mesos i anys, i causaven costos a les empreses, que finalment van acabar abaixant tarifes. D’Alessandro ho il·lustra amb una anècdota: ell pagava el bitllet a l’autobús quan hi pujava, per evitar problemes amb revisors i passar desapercebut. I els viatgers que anaven al bus el miraven estranyats, no perquè coneguessin la seva història, òbviament, sinó per la sorpresa de veure algú en aquella època pagant el transport públic. Aquesta Itàlia va quedar reflectida en l’obra de Dario Fo Aquí no paga nadie. Les lluites es coordinaven a través de les ràdios lliures, que aplegaven tota la galàxia de moviments i col·lectius, i permetien la circulació d’experiències i idees. Era un sistema molt modern que va agafar per sorpresa els sistemes de control social. Durant deu anys, una massa de gent sense líders, difosa, va mantenir en escac institucions i estructures. És un exemple de la força que té la societat civil.
D’Alessandro ha reflexionat molt sobre la no-violència, que considera un dels cavalls de Troia dels moviments socials. Per exercir la no-violència cal tenir disciplina i fortalesa, però allò que ens han presentat com a no-violència no té res a veure amb la lluita i és ineficaç per vèncer l’adversari, que és l’objectiu de tota lluita. Sembla que amb la protesta n’hi ha prou, i això no és així. També va destacar que per tal que hi hagi acció directa calen política i objectius. No és el mateix cremar un contenidor gratuïtament com a acte vandàlic que fer-ho per impedir el pas a furgons policials en una manifestació, per exemple. Cap moviment social comença amb violència. Són processos on una part de la societat vol canviar alguna cosa, no obté resposta, puja el to i hi ha vàries possibilitats: deixar-ho córrer, rebre més violència, tornar-s’hi.
En aquest sentit, d’Alessandro creu que el que s’està fent a Catalunya és molt intel·ligent, però no s’ha de menystenir la capacitat de força de l’adversari. És important no desviar-se del camí, neutralitzant l’altre de moltes maneres i no necessàriament legals. Això sí, cal disciplina col·lectiva. Quan la gent té estratègia, reflexió col·lectiva i autoconfiança, tot funciona. Per exemple, en el cas del referèndum sobre l’OTAN a l’estat espanyol el 1986. Els barris, la gent, es va organitzar i va funcionar. Per tenir una estratègia cal conèixer les característiques de l’enemic, els seus punts forts i dèbils, i com debilitar-lo.
En aquest sentit, d’Alessandro considera que un dels errors de la societat catalana és la fe en les institucions. Però la història ens ensenya: a la revolució anarquista de Barcelona, els serveis públics funcionaven 24 hores després (a diferència del que ha passat a altres països com Rússia, Xina, Cuba…). Els moviments antiglobalització, per exemple, pensen en sobiranies reals, ja que les estructures estatals són cada vegada menys operatives (com els exèrcits). També cal reflexionar sobre què vol dir “estat”, sobretot si en volem construir un de nou. Per aprofundir en aquest tema i d’altres, d’Alessandro recomana el llibre Guerrilla, del col·lectiu italià Wu Ming.
La xerrada va acabar amb una anècdota sobre memòria històrica. A una escola pública de la seva ciutat natal, entre les plaques commemoratives en honor dels caiguts a les guerres, hi havia una dedicada a un aviador de l’exèrcit italià mort en accident a Espanya. D’Alessandro va iniciar una petició perquè fos retirada (cosa que no va succeir), i considera que l’esquerra italiana se’n va desentendre. Hi ha persones que creuen que no cal, actualment, parlar tant de feixisme, i veritablement no s’ha de banalitzar. L’estat espanyol no és un estat feixista estrictament, però té alguns elements: l’Audiència Nacional, hereva del Tribunal de Orden Público; la monarquia establerta per un dictador, l’exèrcit (que no ha fet guerres amb altres exèrcits paral·lels, com el francès, l’italià o qualsevol altre, sinó que ho ha fet al Rif, a Astúries, a Filipines…), el culte a la violència i la força, 5.000 casos documentats per organismes internacionals a Euskal Herria, justificació de la guerra bruta, etc.
En aquest enllaç podeu veure una entrevista que TV3 li va fer al Rolando i on explica part de la seva història.